Premi

Sempre hi ha algú que es treu alguna cosa de la màniga, i en aquest cas hi ha una persona que s'ha inventat el Premi solidari en l'univers blocaire, i vés per on, he estat premiat. La qüestió és crear una cadena d'atorgaments de premis. I qui m'ha atorgat el premi ha estat un bon amic, l' Oriol "de Sants" (malgrat que ja no hi visqui a Sants, sempre en serà), que de fet l'anomeno així per diferenciar-lo d'un altre Oriol, en aquest cas originari de Mollet.

I seguint les instruccions del creador del premi, ara em toca a mí premiar a altres 7 blocaires, i, ara per ara, els primers premis van a:

Artitzat, bloc sobre dibuix, il·lustració i pintura, a càrrec d'en Jordi Borràs, tot un artista.

Barcelona Fans, on trobareu les millors fotos dels seguidors del Barça arreu.

El bloc del Marc Ferrer, tot i que ha aturat les intervencions, els seus articles són d'un gran interès. I encara es pot consultar diariament la meteorologia que tan bon servei fa aquests dies.

Oleguer 23, creat per un grup de Supporters cap a la persona de l'Oleguer.

Grifoni Barcelona, creat per culés, que alhora són tifosis del Genoa.

P.S.: Ara només cal que el proper premi que em toqui sigui l'euromilió o la Loteria de Nadal, que per cert ara estan fent el sorteig.

Via llibres!

El passat dissabte vaig assistir a la inauguració de l'obertura d'una llibreria al centre de Terrassa.

El nom de Via llibres! ja dóna una idea de tot allò que ens pot oferir. Els seus promotors han canviat el Via fora! històric, aquell que esperonava, ja en època medieval, als barcelonins a defensar la ciutat de la ingerència forastera i que s'ha heretat al llarg dels segles en la lluita de la causa catalana, per un Via llibres! actualitzat, que si bé no crida a les armes, sí que crida a una lectura compromesa amb la Nació catalana. Així doncs, prenent com a base aquesta raó de ser, podem trobar una extensa oferta bibliogràfica amb un gran compromís de nació, sense oblidar els èxits de la literatura, guies de viatges, novel·la històrica, còmics, entre molts altres.
L'espai també ofereix la possibilitat de prendre un refrigeri tot llegint la premsa actual i nacional, o bé revistes de caire cultural.

Si a l'hora de voler comprar un llibre teniu qualsevol dubte, el Marc o el Carles, dos historiadors de formació, us aconsellaran de la millor manera possible.

Via fora!

Via llibres!

Un contador

A l'era de la informació tothom vol saber quina repercusió té tot allò que fa o, en alguns casos, que no fa.

Només cal fer una ullada als estudis que fan les televisions per a saber quin tan per cent ha vist els programes de la cadena (i que per cert, segons les dades poden fer desaparèixer un programa d'un dia per l'altre). Els diaris també estan interessats el nombre de lectors, de la mateixa manera que les ràdios volen saber el nombre d'oients que tenen. O fins i tot es dóna el cas que institucions culturals volen conèixer el nombre de visitants, i un llarg etcètera que no acabaria mai.

I tot té com a objectiu saber si allò que comunica té algún interès per als altres.

Doncs bé, jo també estic interessat en saber si hi ha algú a l'altre costat de la pantalla que li interessi allò que escric o bé estic escrivint per a mí sol.

Així doncs, he decidit incloure un contador de visites, a més a més, el faig públic. Serà una manera de motivar-me si veig que no rebo gaires, o cap visita, i també serà una manera que aquells, molts o pocs, que visitin el bloc sàpiguen si allò que els interessa a ells també els interessa als altres.

Bé, només a animar-vos que entreu molt sovint, que com podeu comprovar estic escrivint més del que pensava.

Fins aviat!

I ara, què?

He deixat passar uns dies abans d'escriure respecte a la manifestació de dissabte perque volia païr la situació. Crec que pagava la pena esperar i escriure en fred.

Així doncs, com molts ja sabem, excepte els informatius de Televisió de Catalunya que quasi bé passi per alt l'éxit, i algun polític o periodista il·luminat/desquiciat manté i defensa sense caure-li la cara de vergonya que tot i els milers de persones assistents a la manifestació cal tenir present que va haver quasi set milions de catalans que no van anar-hi i que per tant això és un reflex del fracàs de la convocatòria. Doncs bé, una riuada de ciutadans vam mostrar el nostre enuig per la situació en que es troba el país. Ciutadans de diferents classes socials, vinguts d’arreu dels Països Catalans, partits polítics, famílies senceres, parelles, avis, colles d’adolescents, tots amb ideologies independentistes, nacionalistes, sobiranistes, o simplement catalans , vam desfilar pels carrers de la capital catalana per dir PROU!.

Estem farts de ser els banyuts i pagar el beure. Que ja n’hi ha prou que rodalies no funcioni, que el TAV no arribi mai, que per cremar quatre fotografies es dictin multes econòmiques, que la selecció només pugui competir en partits d’escudella (només poden jugar per Nadal), que es menteixi dient que el castellà està perseguit, que es paguin un munt d’impostos a l’estat espanyol i no es rebi cap compensació, que des de les ones espanyoles es menteixi i s’insulti i ningú prengui cap mesura, l'ocultisme de les balances fiscals, una clara impunitat de la ultradreta, i de tota una sèrie de greuges que n’hi hauria per escriure un munt de pàgines.
Malgrat tot això, cal mirar enrrera i recordar la manifestació que es va celebrar el mes de febrer del 2006, de què va servir?, de res?, sí, d’una cosa: veure que, malgrat haver-nos manifestat milers de persones, llavors i fa quatre dies, no ens fan ni el mínim cas, Espanya ens ignora. Per moltes manifestacions, protestes i tot el que ens passi pel cap, Espanya, el govern espanyol, no ens vol comprendre, sigui de dretes o d’esquerres, ells només tenen al cap que ens han d’esprèmer i que tenen tot el dret perque ens consideren espanyols, això sí, espanyols dolents, o sino no m'explico l'odi que ens tenen.

Foto: David Datzira

Prop de Barcelona

Ahir diumenge vaig fer una excursió molt a prop de Barcelona. Veritablement no m'esperava la bellesa del lloc. N'havia sentit a parlar, però ho desconeixia per complet.

Sovint, quan ens anomenen Collserola i el seu entorn, els barcelonins girem el cap en direcció a la muntanya del Tibidabo i ens quedem tan amples, sense pensar si hi ha res més. Per abatre aquesta realitat, us descriuré el recorregut que vaig realitzar amb uns amics (Conxita i Francesc -el veritable sherpa-) i la Mirna.

El recorregut, que vam inciar a l'estació de tren de Montcada i Reixac (que per cert vam estar quasi bé 40 minuts per arribar-hi des de Barcelona) és el següent:

Montcada i Reixac - Cementiri de Montcada - Can Catà - Sant Iscle de les Feixes - Font de Can Lloses - Portell de Valldaura - Turó de Valldaura - Turó de la Magarola o del Maltall - Coll de l’Erola - Font d’en Canet - Centre d’Informació del Parc de Collserola - Baixador de Vallvidrera

Els camins eren ombrívols, fet que agreujava la sensació de fred, però quedava apaivagat amb les imatges que es reflectien en les nostres retines. El bosc presentava diferents colors i formes, i de tant en tant estava animat per agosarats ciclistes de muntanya.

Destacaré el Turó de la Magarola o del Maltall per les vistes que oferia, si anteriorment havíem pogut divisar Cerdanyola, des de dalt del turó vèiem ben clar Barcelona, un altre cop Cerdanyola, Rubí i Sant Cugat. Unes vistes molt espectaculars.

El punt d'arribada fou a Vil·la Joana, prop del Baixador de Vallvidrera, lloc que vam aprofitar per a dinar, acompanyats d'una bòta de vi del Penedès i recuperar forces per ara tornar a Barcelona, això sí, amb els FCG.

Veritablement, us recomano l'excursió.

Avui com ahir.

Aquest darrer cap de setmana he anat, amb dos amics, a la població de La Vajol per a conèixer el camí que van empendre milers de persones fugint de la barbàrie franquista.
Així doncs, vam iniciar la caminada a La Vajol, i vam enfilar fins al Coll de Lli, passant abans per Can Barris. Un cop a dalt del turó vam creuar la frontera administrativa i ens vam dirigir fins a Les Illes, arribant a l’Hostal Els Trabucaires, lloc on el president Companys i el president basc, Aguirre, com tantes altres persones anònimes que fugien, van fer una aturada per agafar forces.
Damunt el terreny i pensant en aquella gent que fugia de la repressió i de la mort em produïa una mena d’horror que feia posar la pell de gallina. Aquest sentiment d’horror es va acabar de completar desprès de parlar amb en Francesc Giralt, propietari-hereu de la Mina Canta (o d’en Negrín), persona que va viure, de ben infant, l’exili juntament amb la seva familia. A part de transmetre’ns la seva experiència, ens va transmetre el seu esperit de lluita, de no voler que es silencii un període de la nostra història malgrat tots els entrebancs que s’ha trobat, es va trobant i se’n trobarà. Tot recordant aquella xerrada no fa més que provocar unes pessigolles a l’estòmac que m’omplen d’emoció.
I tanmateix em provoca ràbia, però aquesta ràbia va dirigida per tots aquells que diuen, que també en vam coneìxer al mateix poble de La Vajol, i en trobariem a molts llocs més, que no hem de mirar enrrera, diuen que ja ha passat i que cal mirar endavant. I perquè no volen mirar enrrera?, què tenen res a amagar?, és possible…
I aquesta ràbia també es trasllada cap aquells que diuen que imparteixen justicia. L’altre dia mateix van jutjar a uns joves per cremar, fa un parell de mesos, unes fotografies del rei d’Espanya, essent condemnats a pagar unes multes econòmiques; però es dóna el cas que ahir, com en altres ocasions, van haver concentracions de nostàlgics del general Franco. Sí, sí, aquell que va portar un estat a la guerra, aquell que volia eliminar Catalunya; aquell que va obligar a milers de persones a deixar casa seva i marxar a un altre país; aquell que, tot i estar agonitzant al llit, signava penes de mort. Doncs bé, tots aquests nostàlgics, brandaven banderes franquistes, fet que l’Audiència Nacional espanyola hauria de plantejar-se la possibilitat de citar-los, si més no, per respecte a les víctimes de la dictadura/genocidi franquista.

¿De dónde viene?

¿De dónde viene? ....???....

Els periodistes que omplien la sala de premsa que cobrien el partit que va enfrontar al Sevilla i al Madrid van quedar per uns moments en silenci al sentir la pregunta de Bernd Scuster, Bernardo per als seus amics espanyols, que fins i tot li han traduit el nom. Doncs bé, la pregunta es referia a la terra d'origen de l'àrbitre que havia fet de jutge. Un cop aclarit que és català, en Schuster va afegir que ja no calia parlar-ne més, tot estava dit. Segons ell, el seu equip havia rebut un tracte discriminatori perque l'àrbitre era català. D'aquesta manera obviava que en el mateix partit algun jugador seu havia usat els colzes fins el punt de lesionar als rivals que havien rebut els cops. I obviava que el mateix àrbitre, d'origen català, com remarcava ahir, havia anul·lat un gol legal a l'Almeria enfront el Madrid, i que havia perdonat l'expulsió directa per al porter Casillas al realitzar una sortida a destemps que podia haver lesionat per mesos al jugador rival.

Sembla mentida com certes persones obliden les coses, en Schuster (jugador del Barça entre 1980 i 1988) potser ha oblidat que pel fet de portar la samarreta del Barça va rebre un munt d'insults pels camps de futbol espanyols que visitava. I l'insultaven perque militava en un equip que representa a totes-totes a Catalunya, i no pel seu color de cabell o pel seu origen alemany. I potser ha oblidat que la persona que el va lesionar l'any 1981, durant 6 mesos, no va rebre un càstig sever perque la Federació Espanyola de Futbol, que per cert, té la seva seu a Madrid, no es va posar ferma.

Schuster, per a tapar les teves vergonyes, has usat el camí equivocat.

Benvinguts.

Hola a tots!

Finalment he decidit crear el meu bloc. Sempre havia tingut curiositat pel fet que hom es creés un bloc personal i què era el que els movia a fer-ho. Doncs bé, ara jo ho puc viure en pròpia persona.

Ja en tinc un de propi, i què escriuré?, doncs no ho sé ben bé, suposo que una mica de tot i molt de poc. El que sí que tinc clar és que com a mínim un parell de cops al mes publicaré algun escrit...això espero..., de la mateixa manera, espero, que tingui un mínim d'interès per a tots aquells que em visiteu.

Bé, fins aviat!

Una abraçada!!!