Aquest darrer cap de setmana he anat, amb dos amics, a la població de La Vajol per a conèixer el camí que van empendre milers de persones fugint de la barbàrie franquista.
Així doncs, vam iniciar la caminada a La Vajol, i vam enfilar fins al Coll de Lli, passant abans per Can Barris. Un cop a dalt del turó vam creuar la frontera administrativa i ens vam dirigir fins a Les Illes, arribant a l’Hostal Els Trabucaires, lloc on el president Companys i el president basc, Aguirre, com tantes altres persones anònimes que fugien, van fer una aturada per agafar forces.
Damunt el terreny i pensant en aquella gent que fugia de la repressió i de la mort em produïa una mena d’horror que feia posar la pell de gallina. Aquest sentiment d’horror es va acabar de completar desprès de parlar amb en Francesc Giralt, propietari-hereu de la Mina Canta (o d’en Negrín), persona que va viure, de ben infant, l’exili juntament amb la seva familia. A part de transmetre’ns la seva experiència, ens va transmetre el seu esperit de lluita, de no voler que es silencii un període de la nostra història malgrat tots els entrebancs que s’ha trobat, es va trobant i se’n trobarà. Tot recordant aquella xerrada no fa més que provocar unes pessigolles a l’estòmac que m’omplen d’emoció.
I tanmateix em provoca ràbia, però aquesta ràbia va dirigida per tots aquells que diuen, que també en vam coneìxer al mateix poble de La Vajol, i en trobariem a molts llocs més, que no hem de mirar enrrera, diuen que ja ha passat i que cal mirar endavant. I perquè no volen mirar enrrera?, què tenen res a amagar?, és possible…
I aquesta ràbia també es trasllada cap aquells que diuen que imparteixen justicia. L’altre dia mateix van jutjar a uns joves per cremar, fa un parell de mesos, unes fotografies del rei d’Espanya, essent condemnats a pagar unes multes econòmiques; però es dóna el cas que ahir, com en altres ocasions, van haver concentracions de nostàlgics del general Franco. Sí, sí, aquell que va portar un estat a la guerra, aquell que volia eliminar Catalunya; aquell que va obligar a milers de persones a deixar casa seva i marxar a un altre país; aquell que, tot i estar agonitzant al llit, signava penes de mort. Doncs bé, tots aquests nostàlgics, brandaven banderes franquistes, fet que l’Audiència Nacional espanyola hauria de plantejar-se la possibilitat de citar-los, si més no, per respecte a les víctimes de la dictadura/genocidi franquista.
Així doncs, vam iniciar la caminada a La Vajol, i vam enfilar fins al Coll de Lli, passant abans per Can Barris. Un cop a dalt del turó vam creuar la frontera administrativa i ens vam dirigir fins a Les Illes, arribant a l’Hostal Els Trabucaires, lloc on el president Companys i el president basc, Aguirre, com tantes altres persones anònimes que fugien, van fer una aturada per agafar forces.
Damunt el terreny i pensant en aquella gent que fugia de la repressió i de la mort em produïa una mena d’horror que feia posar la pell de gallina. Aquest sentiment d’horror es va acabar de completar desprès de parlar amb en Francesc Giralt, propietari-hereu de la Mina Canta (o d’en Negrín), persona que va viure, de ben infant, l’exili juntament amb la seva familia. A part de transmetre’ns la seva experiència, ens va transmetre el seu esperit de lluita, de no voler que es silencii un període de la nostra història malgrat tots els entrebancs que s’ha trobat, es va trobant i se’n trobarà. Tot recordant aquella xerrada no fa més que provocar unes pessigolles a l’estòmac que m’omplen d’emoció.
I tanmateix em provoca ràbia, però aquesta ràbia va dirigida per tots aquells que diuen, que també en vam coneìxer al mateix poble de La Vajol, i en trobariem a molts llocs més, que no hem de mirar enrrera, diuen que ja ha passat i que cal mirar endavant. I perquè no volen mirar enrrera?, què tenen res a amagar?, és possible…
I aquesta ràbia també es trasllada cap aquells que diuen que imparteixen justicia. L’altre dia mateix van jutjar a uns joves per cremar, fa un parell de mesos, unes fotografies del rei d’Espanya, essent condemnats a pagar unes multes econòmiques; però es dóna el cas que ahir, com en altres ocasions, van haver concentracions de nostàlgics del general Franco. Sí, sí, aquell que va portar un estat a la guerra, aquell que volia eliminar Catalunya; aquell que va obligar a milers de persones a deixar casa seva i marxar a un altre país; aquell que, tot i estar agonitzant al llit, signava penes de mort. Doncs bé, tots aquests nostàlgics, brandaven banderes franquistes, fet que l’Audiència Nacional espanyola hauria de plantejar-se la possibilitat de citar-los, si més no, per respecte a les víctimes de la dictadura/genocidi franquista.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada