La casualitat i en Tísner.

El mes d'abril passat no vaig publicar cap article al bloc, i ara que acaba el mes de maig no volia tornar a repetir aquest fet, per tant he pensat en parlar-vos d'una cosa que em va passar la setmana passada.
El divendres passat em vaig arribar a la Biblioteca Vapor Vell de Sants per a consultar el correu electrònic. Cinc minuts desprès de fer la reserva i estar navegant es va apropar un jove amb gorra dels NY yankees (crec que era) i monopatí en mà dient-me, com tot mig indignat i incrèdul, que tenia reservat aquell ordinador. La veritat és que em vaig quedar una mica sorprès perque la reserva me l'havia fet la bibliotecària, però bé, no vaig tenir cap problema en aixecar-me, tornar a demanar que em fessin una altra reserva i esperar una estona.
Per passar els minuts morts em vaig dedicar a passejar per la sala i en un moment donat em vaig aturar, em vaig arrepenjar en un mostrador i davant meu em vaig trobar un llibre on destacava la cara d'en Tísner amb el seu ull dret tapat, i amb un text que deia "Tísner. Ciris trencats. Històries personals i divertides", vaig obrir-lo més per curiositat i per passar aquella estona que no per un interès veritablement real i em vaig trobar amb la grata sorpresa de que aquell llibre estava ple d'anècdotes i situacions rocambolesques que em van començar a fer riure.
Les històries, que anteriorment havien estat difoses durant les col·laboracions d'en Tísner a Catalunya Informació, narren moments des de la seva época com a dibuixant a "L'Esquella de la Torratxa", passant per la Guerra civil i acabant en el seu exili a Mèxic.
Són un munt de fets per arrencar somriures i riures i per a reflexionar que no hi ha res que caigui en sac trencat perque de tot se n'aprén i de tot es pot treure suc.
Us el recomano!!!

Per cert, torno a tenir internet, per tant, ja no em trobaré amb algú a la Biblioteca que em faci aixecar de la cadira perque té una reserva feta...però sí que em sabrà greu que no em trobi amb la mateixa situació, doni una volta i per casualitat em trobi un llibre sorprenent!!!

No li digueu passió quan és violència

L'exposició itinerant "Pasión en las gradas" que es pot visitar a l'Espai Caja Madrid fins el proper 20 d'abril pretén mostrar per mitjà de fotografies, objectes i videos com es viuen els partits de futbol a les graderies dels estadis, així com als afores. La intenció de l'exposició és bona però des del meu punt de vista crec que només mostra la part negativa dels aficionats, també dits "supporters", o en termes més extrems "ultres" o "hooligans". És més, crec que si un extraterrestre aterrés al mig d'aquesta exposició s'enduria una imatge gens completa de la realitat del suport que brinden els aficionats als seus equips de futbol, pensaria: "persona que es cobreix el coll amb una bufanda d'un euip de futbol amb una bandera a la mà és un violent". I no ha de ser així.


La mostra toca pels péls aspectes positius, com és la lluita, on s'impliquen futbolistes, contra el racisme en els camps de futbol, merchandising curiós dels clubs de futbol, i alguna imatge simpàtica d'aficionats, però en termes generals és molt negativa. Només calia passejar-se una estona per la sala i escoltar els comentaris de gent que no coneix les visceres dels grups d'aficionats, estaven conmocionats, i amb raó, perque veient les fotografies i videos que es mostraven són per no anar o bé per deixar d'anar al futbol.


L'exposició mostra un arsenal d'armes que són usades per molt aficionats en els seus desplaçaments als estadis de futbol, així com un gran ventall de fotografies que mostren actituts molt violentes dels seguidors, com són les de Heysel, o altres enfrontaments que també han acabat amb morts. Entre el raguitzell de fotografies, n'hi ha una d'uns seguidors italians en la que llencen una moto des de la graderia. El curiós és que el comissari ha plantificat una Vespa al mig de la sala mostrant-la com l'original, o sigui com si fos la mateixa moto que van llençar, i només cal fixar-se una mica en la fotografia i es podrà comprovar que no és la mateixa, són models diferents!!!



Passió són aquells aficionats disfressats amb els colors del seu Club que el segueixen arreu i que no paren d'animar, són aquells que pensen noves maneres de donar color a les graderies, passió és començar a llegir el diari per la secció d'esports, són aquells que creuen que l'espectacle no només està al terreny de futbol, que si convé es posen a plorar per una derrota o fins i tot per una victòria, passió és tenir al Club dels teus amors per sobre d'altres coses, però sobretot, la passió no pot portar a l'agressió física del rival perque llavors ja no és passió, és violència.

Eurovisió i en Dustin

Com cada any torna el concurs kitsch per excel·lència: Eurovisió, per a delectar a tota una parròquia que no se'n perd cap edició. Però la d'aquest any, segurament presentarà una novetat. Irlanda, el país de la Guiness, del rugbi, de l'hospitalitat, i el d'allunyar les penes cantant, està pensant en enviar un ninot amb forma de gall dindi i que se'l coneix amb el nom de Dustin, com a representant del país en el proper festival. La característica d'en Dustin és la seva irreverència i el títol de la cançó és "Irelande, Douze Pointe". Aquesta decisió presa pel comitè organitzador, es desconeix si va ser presa en un pub desprès d'ingerir litres i litres de cervesa, té diferents lectures, o bé, ho fan per provocar, per enfotre-se'n o bé que han arribat a un punt de desesperació (ja fa 12 anys que no el guanyen...no sé que en pensaran i que faran altres països que no l'han guanyat mai) que han mirat de ser originals i tenir una repercusió mediàtica de gran volada.
Està clar que la decisió d'Irlanda d'enviar a en Dustin li dóna un plus de kitchisme al festival.

Us imagineu que guanya en Dustin....

En Patufet.

Fa uns mesos vaig llegir en un bloc la noticia que uns periodistes argentins havien promogut la idea de col·locar una placa al lloc on ells consideraven que era la casa de Mafalda, la casa en questió es troba al barri de San Telmo de Buenos Aires.

Doncs bé, seguint aquesta idea penso que seria bo, com una manera més de recuperació de la memòria històrica, recuperar el personatge d'en Patufet, i alhora, la figura d'en Josep Mª Folch i Torres.

Si els argentins volien posar una placa en el lloc on es considera la casa de Mafalda, a casa nostra podriem dedicar-li, a en Patufet, un carrer, ja que, veritablement, per posar una placa no se m'acut on podriem situar l'acció del conte.