dilluns, 26 de novembre del 2007

Prop de Barcelona


Ahir diumenge vaig fer una excursió molt a prop de Barcelona. Veritablement no m'esperava la bellesa del lloc. N'havia sentit a parlar, però ho desconeixia per complet.

Sovint, quan ens anomenen Collserola i el seu entorn, els barcelonins girem el cap en direcció a la muntanya del Tibidabo i ens quedem tan amples, sense pensar si hi ha res més. Per abatre aquesta realitat, us descriuré el recorregut que vaig realitzar amb uns amics (Conxita i Francesc -el veritable sherpa-) i la Mirna.

El recorregut, que vam inciar a l'estació de tren de Montcada i Reixac (que per cert vam estar quasi bé 40 minuts per arribar-hi des de Barcelona) és el següent:

Montcada i Reixac - Cementiri de Montcada - Can Catà - Sant Iscle de les Feixes - Font de Can Lloses - Portell de Valldaura - Turó de Valldaura - Turó de la Magarola o del Maltall - Coll de l’Erola - Font d’en Canet - Centre d’Informació del Parc de Collserola - Baixador de Vallvidrera

Els camins eren ombrívols, fet que agreujava la sensació de fred, però quedava apaivagat amb les imatges que es reflectien en les nostres retines. El bosc presentava diferents colors i formes, i de tant en tant estava animat per agosarats ciclistes de muntanya.

Destacaré el Turó de la Magarola o del Maltall per les vistes que oferia, si anteriorment havíem pogut divisar Cerdanyola, des de dalt del turó vèiem ben clar Barcelona, un altre cop Cerdanyola, Rubí i Sant Cugat. Unes vistes molt espectaculars.

El punt d'arribada fou a Vil·la Joana, prop del Baixador de Vallvidrera, lloc que vam aprofitar per a dinar, acompanyats d'una bòta de vi del Penedès i recuperar forces per ara tornar a Barcelona, això sí, amb els FCG.

Veritablement, us recomano l'excursió.

dimecres, 21 de novembre del 2007

Avui com ahir.


Aquest darrer cap de setmana he anat, amb dos amics, a la població de La Vajol per a conèixer el camí que van empendre milers de persones fugint de la barbàrie franquista.
Així doncs, vam iniciar la caminada a La Vajol, i vam enfilar fins al Coll de Lli, passant abans per Can Barris. Un cop a dalt del turó vam creuar la frontera administrativa i ens vam dirigir fins a Les Illes, arribant a l’Hostal Els Trabucaires, lloc on el president Companys i el president basc, Aguirre, com tantes altres persones anònimes que fugien, van fer una aturada per agafar forces.
Damunt el terreny i pensant en aquella gent que fugia de la repressió i de la mort em produïa una mena d’horror que feia posar la pell de gallina. Aquest sentiment d’horror es va acabar de completar desprès de parlar amb en Francesc Giralt, propietari-hereu de la Mina Canta (o d’en Negrín), persona que va viure, de ben infant, l’exili juntament amb la seva familia. A part de transmetre’ns la seva experiència, ens va transmetre el seu esperit de lluita, de no voler que es silencii un període de la nostra història malgrat tots els entrebancs que s’ha trobat, es va trobant i se’n trobarà. Tot recordant aquella xerrada no fa més que provocar unes pessigolles a l’estòmac que m’omplen d’emoció.
I tanmateix em provoca ràbia, però aquesta ràbia va dirigida per tots aquells que diuen, que també en vam coneìxer al mateix poble de La Vajol, i en trobariem a molts llocs més, que no hem de mirar enrrera, diuen que ja ha passat i que cal mirar endavant. I perquè no volen mirar enrrera?, què tenen res a amagar?, és possible…
I aquesta ràbia també es trasllada cap aquells que diuen que imparteixen justicia. L’altre dia mateix van jutjar a uns joves per cremar, fa un parell de mesos, unes fotografies del rei d’Espanya, essent condemnats a pagar unes multes econòmiques; però es dóna el cas que ahir, com en altres ocasions, van haver concentracions de nostàlgics del general Franco. Sí, sí, aquell que va portar un estat a la guerra, aquell que volia eliminar Catalunya; aquell que va obligar a milers de persones a deixar casa seva i marxar a un altre país; aquell que, tot i estar agonitzant al llit, signava penes de mort. Doncs bé, tots aquests nostàlgics, brandaven banderes franquistes, fet que l’Audiència Nacional espanyola hauria de plantejar-se la possibilitat de citar-los, si més no, per respecte a les víctimes de la dictadura/genocidi franquista.

dilluns, 5 de novembre del 2007

¿De dónde viene?






¿De dónde viene? ....???....

Els periodistes que omplien la sala de premsa que cobrien el partit que va enfrontar al Sevilla i al Madrid van quedar per uns moments en silenci al sentir la pregunta de Bernd Scuster, Bernardo per als seus amics espanyols, que fins i tot li han traduit el nom. Doncs bé, la pregunta es referia a la terra d'origen de l'àrbitre que havia fet de jutge. Un cop aclarit que és català, en Schuster va afegir que ja no calia parlar-ne més, tot estava dit. Segons ell, el seu equip havia rebut un tracte discriminatori perque l'àrbitre era català. D'aquesta manera obviava que en el mateix partit algun jugador seu havia usat els colzes fins el punt de lesionar als rivals que havien rebut els cops. I obviava que el mateix àrbitre, d'origen català, com remarcava ahir, havia anul·lat un gol legal a l'Almeria enfront el Madrid, i que havia perdonat l'expulsió directa per al porter Casillas al realitzar una sortida a destemps que podia haver lesionat per mesos al jugador rival.

Sembla mentida com certes persones obliden les coses, en Schuster (jugador del Barça entre 1980 i 1988) potser ha oblidat que pel fet de portar la samarreta del Barça va rebre un munt d'insults pels camps de futbol espanyols que visitava. I l'insultaven perque militava en un equip que representa a totes-totes a Catalunya, i no pel seu color de cabell o pel seu origen alemany. I potser ha oblidat que la persona que el va lesionar l'any 1981, durant 6 mesos, no va rebre un càstig sever perque la Federació Espanyola de Futbol, que per cert, té la seva seu a Madrid, no es va posar ferma.

Schuster, per a tapar les teves vergonyes, has usat el camí equivocat.

Benvinguts.




Hola a tots!
Finalment he decidit crear el meu bloc. Sempre havia tingut curiositat pel fet que hom es creés un bloc personal i què era el que els movia a fer-ho. Doncs bé, ara jo ho puc viure en pròpia persona.
Ja en tinc un de propi, i què escriuré?, doncs no ho sé ben bé, suposo que una mica de tot i molt de poc. El que sí que tinc clar és que com a mínim un parell de cops al mes publicaré algun escrit...això espero..., de la mateixa manera, espero, que tingui un mínim d'interès per a tots aquells que em visiteu.
Bé, fins aviat!
Una abraçada!!!