No li digueu passió quan és violència

L'exposició itinerant "Pasión en las gradas" que es pot visitar a l'Espai Caja Madrid fins el proper 20 d'abril pretén mostrar per mitjà de fotografies, objectes i videos com es viuen els partits de futbol a les graderies dels estadis, així com als afores. La intenció de l'exposició és bona però des del meu punt de vista crec que només mostra la part negativa dels aficionats, també dits "supporters", o en termes més extrems "ultres" o "hooligans". És més, crec que si un extraterrestre aterrés al mig d'aquesta exposició s'enduria una imatge gens completa de la realitat del suport que brinden els aficionats als seus equips de futbol, pensaria: "persona que es cobreix el coll amb una bufanda d'un euip de futbol amb una bandera a la mà és un violent". I no ha de ser així.


La mostra toca pels péls aspectes positius, com és la lluita, on s'impliquen futbolistes, contra el racisme en els camps de futbol, merchandising curiós dels clubs de futbol, i alguna imatge simpàtica d'aficionats, però en termes generals és molt negativa. Només calia passejar-se una estona per la sala i escoltar els comentaris de gent que no coneix les visceres dels grups d'aficionats, estaven conmocionats, i amb raó, perque veient les fotografies i videos que es mostraven són per no anar o bé per deixar d'anar al futbol.


L'exposició mostra un arsenal d'armes que són usades per molt aficionats en els seus desplaçaments als estadis de futbol, així com un gran ventall de fotografies que mostren actituts molt violentes dels seguidors, com són les de Heysel, o altres enfrontaments que també han acabat amb morts. Entre el raguitzell de fotografies, n'hi ha una d'uns seguidors italians en la que llencen una moto des de la graderia. El curiós és que el comissari ha plantificat una Vespa al mig de la sala mostrant-la com l'original, o sigui com si fos la mateixa moto que van llençar, i només cal fixar-se una mica en la fotografia i es podrà comprovar que no és la mateixa, són models diferents!!!



Passió són aquells aficionats disfressats amb els colors del seu Club que el segueixen arreu i que no paren d'animar, són aquells que pensen noves maneres de donar color a les graderies, passió és començar a llegir el diari per la secció d'esports, són aquells que creuen que l'espectacle no només està al terreny de futbol, que si convé es posen a plorar per una derrota o fins i tot per una victòria, passió és tenir al Club dels teus amors per sobre d'altres coses, però sobretot, la passió no pot portar a l'agressió física del rival perque llavors ja no és passió, és violència.

Eurovisió i en Dustin

Com cada any torna el concurs kitsch per excel·lència: Eurovisió, per a delectar a tota una parròquia que no se'n perd cap edició. Però la d'aquest any, segurament presentarà una novetat. Irlanda, el país de la Guiness, del rugbi, de l'hospitalitat, i el d'allunyar les penes cantant, està pensant en enviar un ninot amb forma de gall dindi i que se'l coneix amb el nom de Dustin, com a representant del país en el proper festival. La característica d'en Dustin és la seva irreverència i el títol de la cançó és "Irelande, Douze Pointe". Aquesta decisió presa pel comitè organitzador, es desconeix si va ser presa en un pub desprès d'ingerir litres i litres de cervesa, té diferents lectures, o bé, ho fan per provocar, per enfotre-se'n o bé que han arribat a un punt de desesperació (ja fa 12 anys que no el guanyen...no sé que en pensaran i que faran altres països que no l'han guanyat mai) que han mirat de ser originals i tenir una repercusió mediàtica de gran volada.
Està clar que la decisió d'Irlanda d'enviar a en Dustin li dóna un plus de kitchisme al festival.

Us imagineu que guanya en Dustin....

En Patufet.

Fa uns mesos vaig llegir en un bloc la noticia que uns periodistes argentins havien promogut la idea de col·locar una placa al lloc on ells consideraven que era la casa de Mafalda, la casa en questió es troba al barri de San Telmo de Buenos Aires.

Doncs bé, seguint aquesta idea penso que seria bo, com una manera més de recuperació de la memòria històrica, recuperar el personatge d'en Patufet, i alhora, la figura d'en Josep Mª Folch i Torres.

Si els argentins volien posar una placa en el lloc on es considera la casa de Mafalda, a casa nostra podriem dedicar-li, a en Patufet, un carrer, ja que, veritablement, per posar una placa no se m'acut on podriem situar l'acció del conte.

Premi

Sempre hi ha algú que es treu alguna cosa de la màniga, i en aquest cas hi ha una persona que s'ha inventat el Premi solidari en l'univers blocaire, i vés per on, he estat premiat. La qüestió és crear una cadena d'atorgaments de premis. I qui m'ha atorgat el premi ha estat un bon amic, l' Oriol "de Sants" (malgrat que ja no hi visqui a Sants, sempre en serà), que de fet l'anomeno així per diferenciar-lo d'un altre Oriol, en aquest cas originari de Mollet.

I seguint les instruccions del creador del premi, ara em toca a mí premiar a altres 7 blocaires, i, ara per ara, els primers premis van a:

Artitzat, bloc sobre dibuix, il·lustració i pintura, a càrrec d'en Jordi Borràs, tot un artista.

Barcelona Fans, on trobareu les millors fotos dels seguidors del Barça arreu.

El bloc del Marc Ferrer, tot i que ha aturat les intervencions, els seus articles són d'un gran interès. I encara es pot consultar diariament la meteorologia que tan bon servei fa aquests dies.

Oleguer 23, creat per un grup de Supporters cap a la persona de l'Oleguer.

Grifoni Barcelona, creat per culés, que alhora són tifosis del Genoa.

P.S.: Ara només cal que el proper premi que em toqui sigui l'euromilió o la Loteria de Nadal, que per cert ara estan fent el sorteig.

Via llibres!

El passat dissabte vaig assistir a la inauguració de l'obertura d'una llibreria al centre de Terrassa.

El nom de Via llibres! ja dóna una idea de tot allò que ens pot oferir. Els seus promotors han canviat el Via fora! històric, aquell que esperonava, ja en època medieval, als barcelonins a defensar la ciutat de la ingerència forastera i que s'ha heretat al llarg dels segles en la lluita de la causa catalana, per un Via llibres! actualitzat, que si bé no crida a les armes, sí que crida a una lectura compromesa amb la Nació catalana. Així doncs, prenent com a base aquesta raó de ser, podem trobar una extensa oferta bibliogràfica amb un gran compromís de nació, sense oblidar els èxits de la literatura, guies de viatges, novel·la històrica, còmics, entre molts altres.
L'espai també ofereix la possibilitat de prendre un refrigeri tot llegint la premsa actual i nacional, o bé revistes de caire cultural.

Si a l'hora de voler comprar un llibre teniu qualsevol dubte, el Marc o el Carles, dos historiadors de formació, us aconsellaran de la millor manera possible.

Via fora!

Via llibres!

Un contador

A l'era de la informació tothom vol saber quina repercusió té tot allò que fa o, en alguns casos, que no fa.

Només cal fer una ullada als estudis que fan les televisions per a saber quin tan per cent ha vist els programes de la cadena (i que per cert, segons les dades poden fer desaparèixer un programa d'un dia per l'altre). Els diaris també estan interessats el nombre de lectors, de la mateixa manera que les ràdios volen saber el nombre d'oients que tenen. O fins i tot es dóna el cas que institucions culturals volen conèixer el nombre de visitants, i un llarg etcètera que no acabaria mai.

I tot té com a objectiu saber si allò que comunica té algún interès per als altres.

Doncs bé, jo també estic interessat en saber si hi ha algú a l'altre costat de la pantalla que li interessi allò que escric o bé estic escrivint per a mí sol.

Així doncs, he decidit incloure un contador de visites, a més a més, el faig públic. Serà una manera de motivar-me si veig que no rebo gaires, o cap visita, i també serà una manera que aquells, molts o pocs, que visitin el bloc sàpiguen si allò que els interessa a ells també els interessa als altres.

Bé, només a animar-vos que entreu molt sovint, que com podeu comprovar estic escrivint més del que pensava.

Fins aviat!

I ara, què?

He deixat passar uns dies abans d'escriure respecte a la manifestació de dissabte perque volia païr la situació. Crec que pagava la pena esperar i escriure en fred.

Així doncs, com molts ja sabem, excepte els informatius de Televisió de Catalunya que quasi bé passi per alt l'éxit, i algun polític o periodista il·luminat/desquiciat manté i defensa sense caure-li la cara de vergonya que tot i els milers de persones assistents a la manifestació cal tenir present que va haver quasi set milions de catalans que no van anar-hi i que per tant això és un reflex del fracàs de la convocatòria. Doncs bé, una riuada de ciutadans vam mostrar el nostre enuig per la situació en que es troba el país. Ciutadans de diferents classes socials, vinguts d’arreu dels Països Catalans, partits polítics, famílies senceres, parelles, avis, colles d’adolescents, tots amb ideologies independentistes, nacionalistes, sobiranistes, o simplement catalans , vam desfilar pels carrers de la capital catalana per dir PROU!.

Estem farts de ser els banyuts i pagar el beure. Que ja n’hi ha prou que rodalies no funcioni, que el TAV no arribi mai, que per cremar quatre fotografies es dictin multes econòmiques, que la selecció només pugui competir en partits d’escudella (només poden jugar per Nadal), que es menteixi dient que el castellà està perseguit, que es paguin un munt d’impostos a l’estat espanyol i no es rebi cap compensació, que des de les ones espanyoles es menteixi i s’insulti i ningú prengui cap mesura, l'ocultisme de les balances fiscals, una clara impunitat de la ultradreta, i de tota una sèrie de greuges que n’hi hauria per escriure un munt de pàgines.
Malgrat tot això, cal mirar enrrera i recordar la manifestació que es va celebrar el mes de febrer del 2006, de què va servir?, de res?, sí, d’una cosa: veure que, malgrat haver-nos manifestat milers de persones, llavors i fa quatre dies, no ens fan ni el mínim cas, Espanya ens ignora. Per moltes manifestacions, protestes i tot el que ens passi pel cap, Espanya, el govern espanyol, no ens vol comprendre, sigui de dretes o d’esquerres, ells només tenen al cap que ens han d’esprèmer i que tenen tot el dret perque ens consideren espanyols, això sí, espanyols dolents, o sino no m'explico l'odi que ens tenen.

Foto: David Datzira